La veïna del quart primera

No em puc enganyar més. Tot el que li passa a ella em causa un dolor terrible, puc fer veure que no m'afecta, però en el fons...
La meva vida sempre ha estat ella. Tot el que li passa o li ha passat ha contribuit a la meva manera de ser, ja de ben petita.
Penso que no hi ha dret, penso que tot és culpa meua, penso que per què jo arribés a ser com sóc i qui sóc, ella havia d'ésser com és i qui és i ella al fi i al cap tampoc en té la culpa.
Tot és consequència d'un part mal dut a terme i a partir d'allí totes les vides que se'n deriven afectades pel mateix denominador comú, un patir sense aturador, i un viure una vida sempre amb l'ai al cor pensant en una altra vida que no pots ni canviar ni millorar.
En el fons sempre queda la pregunta, jo sóc aquí però és que no m'ho mereixia?