La veïna del quart primera

Era un 2o de gener, es va despertar com cada dia i sense saber que aquell seria el primer dia de la seua altra vida.
Havia sigut la noia més eixerida de tot el poble. Tots la volien, tots li tiraven floretes, però ella tenia el cor robat per un amor que era lluny.
La guerra feia poc que havia acabat, en Francesc era a Melilla, complit el servei militar. Quatre anys hi va ser, quatre interminables anys que el van marcar per sempre.
Però ella seguia contenta i feliç. No tenia res, de tan pobra com era el seu mòn s'havia limitat a les quatre cantonades del seu poble encara que va haver de marxar uns mesos quan el front va omplir tots els racons familiars de foc i de terror.
Va marxar cap a una zona desocupada, cap al nord, on la guerra ja havia acabat i amb la certesa que al poble no hi quedava res ni ningú. Va marxar amb les seves germanes que eren molt mès grans que ella, la gran, la Maria,ja festejava i el seu nuvi feia de moso del caciq de poble que va ser qui el va enviar riu amunt amb una maleta carregada de diners de la que mai es va separar. Elles van tirar amunt amb ell.