La veïna del quart primera

Es va posar de part a les set de la tarda. Ell no hi era, era al cinema, el van anar a buscar i va acudir de seguida. La comadrona va dir que anava per llarg. Era una senyora rosa amb pinta d'alemanya a qui li tremolaven les mans a força, pot ser, de tantes vides que havia ajudat a arribar el món.
I es va fer esperar, va passar tota la nit i tot el dia de demà i la criatura es negava a sortir, semblava talment que retardava la seva vinguda pensant com li costaria habituar-se a la vida tan poc preparada com hi estava.
El part no tenia fi, i les germanes anaven i venien intentant ajudar, la mare no, la mare ja era molt gran i li convenia quedar-se sentada.
Dos dies va durar aquell infern, dos dies de dolor interminable, fins que amb una empemta sense ànim va acabar sortint la criatura deixant-la a ella exhausta, ense esma de moure cap part del seu cos i amb un ensopiment que li va provacar una forta febrada de la que pensaven, tots plegats, que no podria sobreposar-se.
Va ser un mal part i d'un mal part en surt un malparit o una malparida, així ho deien els àntics i per alguna cosa ho deien, n'entien de mals parts i sempre les consequencies eren aquestes en sortia una persona que venia al món a fer patir.D'un mal part hom recordava per tota la vida, pel dolor patit i pel que quedava per patir. D'això ara en fa 56 anys.

Era un 2o de gener, es va despertar com cada dia i sense saber que aquell seria el primer dia de la seua altra vida.
Havia sigut la noia més eixerida de tot el poble. Tots la volien, tots li tiraven floretes, però ella tenia el cor robat per un amor que era lluny.
La guerra feia poc que havia acabat, en Francesc era a Melilla, complit el servei militar. Quatre anys hi va ser, quatre interminables anys que el van marcar per sempre.
Però ella seguia contenta i feliç. No tenia res, de tan pobra com era el seu mòn s'havia limitat a les quatre cantonades del seu poble encara que va haver de marxar uns mesos quan el front va omplir tots els racons familiars de foc i de terror.
Va marxar cap a una zona desocupada, cap al nord, on la guerra ja havia acabat i amb la certesa que al poble no hi quedava res ni ningú. Va marxar amb les seves germanes que eren molt mès grans que ella, la gran, la Maria,ja festejava i el seu nuvi feia de moso del caciq de poble que va ser qui el va enviar riu amunt amb una maleta carregada de diners de la que mai es va separar. Elles van tirar amunt amb ell.