La veïna del quart primera

No em puc enganyar més. Tot el que li passa a ella em causa un dolor terrible, puc fer veure que no m'afecta, però en el fons...
La meva vida sempre ha estat ella. Tot el que li passa o li ha passat ha contribuit a la meva manera de ser, ja de ben petita.
Penso que no hi ha dret, penso que tot és culpa meua, penso que per què jo arribés a ser com sóc i qui sóc, ella havia d'ésser com és i qui és i ella al fi i al cap tampoc en té la culpa.
Tot és consequència d'un part mal dut a terme i a partir d'allí totes les vides que se'n deriven afectades pel mateix denominador comú, un patir sense aturador, i un viure una vida sempre amb l'ai al cor pensant en una altra vida que no pots ni canviar ni millorar.
En el fons sempre queda la pregunta, jo sóc aquí però és que no m'ho mereixia?

La nena no feia més que plorar. Plorava a totes hores, de dia i de nit, semblava que no li havia fet il·lusió arribar al món. I mentre, la mare es recuperava d'un part difícil que havia durant unes quantes hores, a casa a la seva habitació. Es va enfebrar i ja se sap: partera enfebrada... va estar tres dies seguits que era més enllà que aquí, ningú donava res per ella. La mort rondava per la casa.
Però alguna cosa devia despistar la Parca i en perdre punt va deixar que la vida seguís el seu curs. Algun tracte devien fer quan la tenia mig en braços i va decidir partir, ja que li deixava el fruit del seu ventre, com a regal o com a penyora d'una vida que allí s'acabava i que per sempre més dessitjaria que de veritat s'hagués allí acabat.
Ara si vas a l'hospital i la cosa pinta malament, et provoquen el part o et fan una cesàrea, en aquell temps no, per alguna cosa d'algú que és molt dolent o et fa patir molt en diem malparit, realment un part dolent et podia costar un patiment de per vida, ja que el resultat del qual l'havies d'aguantar per sempre més i generalment no era fàcil.